domingo, 6 de noviembre de 2022

Vilamar i l’Escola Nova, elements per al debat pedagògic al segle XXI

NOTA: Capítol del llibre Colònies de Vilamar. Una aventura pedagògica a Calafell (1922 - 1936), Editorial Efadós, 2022.

“Aquest any a Vilamar, potser no hem fet més que resseguir el camí de l’any 1922. Aleshores, i encara ara, ens trobàvem davant per davant del concepte escola. Per una banda de l’escola tradicional, que crec que no cal ni parlar-ne, i per l’altra de l’escola de modernes tendències, quasi absolutament metodologistes, a un transcendentalisme pedagògic”.


D’aquesta manera Pere Vergés inaugurava la conferència “La vida espiritual a Vilamar” impartida a la Casa de l’Ardiaca el 21 d’octubre de 1930. Aquell mateix any, el pedagog barceloní reprenia la direcció de la Colònia de Vilamar després del lideratge d’Artur Martorell durant els anys 1923-1929. Vergès passava a encapçalar de nou la República d’infants calafellenca, la qual havia estat inaugurada vuit anys enrere sota el seu comandament per encàrrec de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. Tornant a la cita que obre el capítol, el Director de l’Escola del Mar identifica perfectament la tensió existent entre dos models d’escola marcadament contraposats: l’escola tradicional, d’una banda, de la qual “no cal ni parlar-ne”, i la de “modernes tendències”, de l’altra. No hi haurà cap professional del món educatiu que llegint les paraules escrites per Vergés fa més de noranta anys no esbossi un lleu somriure. I és que, un segle més tard de la inauguració de Vilamar, el debat educatiu continua en gran part ancorat en aquesta eterna lluita entre tradicionalistes i innovadors. Cent anys de diferència però la mateixa disputa.


Al llarg dels darrers anys, determinades propostes suposadament renovadores en l’àmbit educatiu han aconseguit un ampli ressò mediàtic partint de plantejaments molt semblants als proposats des de l’Escola Nova que impregnà la filosofia de Vilamar. Així doncs, conceptes com el foment de l’autonomia, l’atenció a la individualitat de l’alumnat o la implementació de metodologies d’aprenentatge actives han guanyat espai en l’agenda mediàtica del debat educatiu contemporani. No obstant, moltes d’aquestes propostes innovadores no presenten ni la profunditat ni la riquesa dels plantejaments dissenyats i aplicats pels professionals de la pedagogia d’inicis de segle XX. És més, tampoc no tenen en compte les aportacions de tota aquesta tradició pedagògica forjada per grans professionals de l’educació com els propis Vergés i Martorell, però també Rosa Sensat, Joan Bardina, Ferrer i Guàrdia i tants i tants d’altres. Però, què era aquesta Escola Nova i de quina manera es fa palesa als plantejaments de la República d’infants de Vilamar?


L’Escola Nova fou un moviment de renovació pedagògica que s’inicia de manera simultània a diversos països de l’Europa occidental entre finals del segle XIX i principis del XX. L’any 1921 es va fundar a França la Ligue Internationalle de l’Education Nouvelle, on s’aprovaren les característiques bàsiques que havien de reunir les escoles noves, elaborades pel pedagog suís Adolphe Ferrière, un dels principals teòrics del moviment. Aquesta Escola Nova de seguida tindrà un ampli ressò i agafarà empenta durant el primer quart del segle XX gràcies a l’obra de pedagogs com Dewey, Montessori, Piaget o el propi Ferrière. No es pot parlar, doncs, d’un moviment cohesionat i unitari, sinó d’un conjunt de teories i metodologies heterogènies. El seu propi nom, Escola Nova, implicava l’existència d’una “Escola Vella”, tradicional, a la qual s’oposava mitjançant un model pedagògic basat en el paper actiu de l’alumnat. L’Escola Nova prioritzava l’observació i l’experimentació enfront la memorització mecànica i el verbalisme proposats per l’escola tradicional. D’igual manera, suposava un atac frontal als principis autoritaris d’aquest model. L’Escola Nova perseguia una educació integral que superés la simple formació intel·lectual de l’alumnat. No es tractava d’obviar la vessant purament cognitiva, sinó d’enriquir-la amb aprenentatges rellevants també des del punt de vista moral i social. AIxí doncs, nens i nenes convivien en una escola que pretenia educar-los per viure en societat i per exercir la ciutadania de manera activa i crítica. Per últim, l’Escola Nova proposava un ambient on el joc i la diversió tenien un paper fonamental com a elements motivadors de l’aprenentatge de l’alumnat davant del clàssic mantra de “la lletra amb sang entra” proposat des de l’escola tradicional.


Aquests plantejaments pedagògics de l’Escola Nova tingueren una notable acollida a la Catalunya industrial de principis de segle XX. Una Catalunya en plena ebullició amb importants necessitats de renovació pedagògica (les taxes d’analfabetisme superaven àmpliament el 50% de la població), i en la qual confluïen interessos i plantejaments socials i polítics diversos. D’una banda, l’existència d’una robusta classe burgesa, la qual aspirava a gaudir de noves experiències educatives i formatives similars a les desenvolupades als països de l’Europa desenvolupada, propicià la destil·lació dels principis innovadors de l’Escola Nova en diferents tendències pedagògiques que donaran lloc a l’aparició de centres i models diversos. D’altra, existia una intel·lectualitat obrera, sobretot representada pels sectors més cultes de l’anarquisme, la qual perseguia la consolidació d’un sistema educatiu que contribuís a la transformació de la societat i de les relacions socials. Tot això en el context de reconstrucció nacional catalana de principis de segle, on les creixents demandes d’autonomia i d’autogestió cristal·litzaren en l’aprovació de la Llei de Mancomunitats Provincials de 1913. És en aquest context de marcada necessitat i tensió on s’ha d'enmarcar l’obra de les colònies escolars impulsades des de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona.


Però, com trascendiren els principis de l’Escola Nova a les Colònies de Vilamar? Com es deixaren sentir aquests nous plantejaments pedagògics en el dia a dia d’infants i mestres a la platja de Calafell? Només cal acudir als Diaris de Vilamar elaborats pels nens i nenes de la República d’infants per tal de veure la implementació dels principis pedagògics que esdevenen senya d’identitat de l’Escola Nova. Primer de tot, no obstant, cal assenyalar que Vilamar no fou una escola, sinó unes colònies de vacances. Vergès sabia perfectament que escola i colònies eren dos models molt diferents i així ho va fer palès a la conferència “La nostra posició pedagògica”, impartida al Seminari de Pedagogia de la Universitat de Barcelona l’any 1932. Allà Vergès afirma que la llibertat i les possibilitats de treball que trobà a Vilamar, on la convivència s’estenia durant un mes i on la relació entre tots els membres de la comunitat educativa esdevenia plenament familiar, eren molt més riques i profundes que no pas a la pròpia Escola del Mar que ell dirigia. “A Vilamar, de bon principi, la concepció és diferent [...] Això ha estat tan gran, que per a nosaltres, petits i grans, ha arribat a ésser la nostra casa”, afirmà el pedagog barceloní. Evidentment, la disponibilitat de temps i de recursos i l’ambient i condicions generals de treball viscudes a Vilamar feien d’aquest espai un model especialment interessant per al desenvolupament dels principis de l’Escola Nova.


En qualsevol cas, fullejant qualsevol dels catorze Diaris de Vilamar publicats, el lector pot trobar incomptables exemples d’aplicació pedagògica de les idees i plantejaments d’aquesta escola innovadora. Una de les principals característiques del projecte rau en el paper actiu que l’alumnat havia d’exercir en tots els àmbits. Des de l’assumpció de rols de representants públics (dels quals les noies quedaven excloses en una clara mostra del paper de la dona en la societat del moment), fins al lideratge de projectes d’aprenentatge de tot tipus, aquest protagonisme de l’infant és apreciable en la intensa activitat desenvolupada a Vilamar. En aquest sentit, els Diaris mostren a nens i nenes fent de redactors, meteoròlegs, conferenciants, jardiners, cronistes, guies, historiadors o poetes. Constantment passaven coses a Vilamar i sempre hi havia infants per gaudir-les i explicar-les. A més, s’observa també una constant experimentació i observació del medi i de l’entorn per part de la canalla durant la seva estada a la platja calafellenca. Amb una ferma voluntat científica, es registraven les dades meteorològiques, s’analitzava la parla dels habitants locals o s’investigava la història del municipi i de la província, entre tantes i tantes mostres de cerca activa del coneixement des d’una perspectiva integral.


Un altre fet diferencial fou la contínua presència del joc en els programes d’activitats. Els jocs, campionats i concursos esportius seran una altra de les constants en el dia a dia de la Colònia. Concursos de jardineria, de relats, campionats d’escacs o competicions esportives variades evidencien la importància del joc en el projecte educatiu elaborat per Vergès a Vilamar. Com a curiositat, si es llegeixen les instruccions adreçades al professorat es troben recomanacions dirigides a reduir “l’apassionament fora de mida que senten els infants pels jocs esportius de procedència estrangera, i en canvi intentessin de desenrotllar novament el gust pels jocs populars nostrats”. Sigui com sigui, llegint els Diaris queda clara la importància del joc com a eina pedagògica en el projecte de les colònies de vacances de l’Ajuntament de Barcelona. Això lligava perfectament amb la filosofia d’un projecte que pretenia fugir de “l’escola verbalista i estàtica” per esdevenir “escola tota acció i interès, saturada de l’alegria que aquests dos elements comporten als infants”.


Però, quins ensenyaments pot extreure l’escola del segle XXI de Vilamar? Quins elements poden recuperar-se del projecte de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona? Hi ha alguna línia d’actuació que pugui inspirar accions rellevants en la planificació estratègica de l’actual sistema educatiu? En primer lloc, caldria parlar de recursos. Analitzant l’evolució de la inversió realitzada en el projecte de les colònies escolars es fa palesa la importància del salt produït amb l’adveniment de la II República. L’any 1931 l’Ajuntament de Barcelona duplicava la inversió feta tres anys abans. Aquest fet permetia passar d’atendre a 1.228 infants l’any 1928 a 3.283 durant el primer any de consistori republicà. Sembla evident que l’esforç econòmic realitzat durant la II República va suposar una nova dimensió per al projecte de les colònies escolars. Tanmateix, l’actual Llei d’Educació de Catalunya preveu una inversió en educació del 6% del PIB i l’any 2019 aquesta era del 3,6%, lluny de l’objectiu establert també del 4,6% de la Unió Europea. És difícil establir paral·lelismes entre ambdues èpoques, però en un context com l’actual amb centres sobredimensionats, ratios professor-alumne molt per sobre de la mitjana europea i on els mòduls prefabricats (barracons) són elements característics del paisatge escolar potser caldria realitzar un esforç econòmic i apostar per incrementar la inversió en l’escola pública. Una inversió que permetés garantir unes condicions òptimes de treball i aprenentatge per al conjunt de l’alumnat.


En segon lloc, seria interessant plantejar el debat sobre per què l’impacte d’aquestes noves tendències renovadores portades a terme durant la darrera dècada no ha estat sistèmic. Aproximadament el 50% de centres de Catalunya es troba al marge de qualsevol iniciativa de renovació pedagògica. És més, especialment a l’aparador mediàtic, existeix una crua disputa entre els sectors més innovadors del sistema i aquells que posen en dubte els suposats beneficis de la deriva en favor de l’aprenentatge competencial impulsada des del Departament d’Educació. Els primers acusen als segons d’immobilisme, mentre que aquests critiquen l’arraconament dels continguts i de les especialitats, així com les polítiques de gestió de centres derivades d’aquest nou paradigma educatiu (bàsicament el decret de plantilles). Cal analitzar que ha succeït i per què no s’ha creat un moviment més cohesionat de renovació pedagògica que generés més unanimitat. Segurament hi tinguin molt a veure les polítiques de selecció i de formació del professorat i una manca de planificació estratègica per desplegar el nou paradigma. En qualsevol cas, cent anys més tard el món educatiu reprodueix els mateixos debats i les mateixes discussions que van envoltar l’aparició de l’Escola Nova durant el primer terç del segle XX.


Per últim, caldria també posar en valor l’aportació dels mestres, homes i dones, que van protagonitzar la implementació dels principis de l’Escola Nova a Catalunya. Cal donar a conèixer la seva obra, difondre-la i estudiar els resultats i l’impacte que aquesta va tenir en un context tan complex com en el que van desenvolupar la seva tasca educativa. I és que potser els moviments d’innovació educativa contemporanis ha girat l’esquena a aquesta important tradició pedagògica arrelada al territori i representada en aquest cas per la República d’infants de Vilamar. Moltes de les propostes que avui dia es presenten com a innovadores són metodologies i recursos propis de l’Escola Nova aplicats fa més de cent anys. Reconèixer aquesta empremta i donar-li el valor que mereix hauria de permetre sentar les bases per un diàleg educatiu ferm i responsable que trenqui amb la visió rígida de l’ensenyament que denunciava Vergès als seus escrits. Des d’aquesta perspectiva Vilamar es transforma en un espai per a la reflexió educativa en ple segle XXI. No és pas un mal bagatge.